El 20 d’agost de 2026 un terratrèmol de magnitud 7,2 va sacsejar el sud del Perú, amb epicentre uns 35 quilòmetres al nord de Coracora, a la província de Parinacochas (regió d’Ayacucho). El moviment es va sentir amb intensitat III-IV a la mateixa Coracora i va arribar a notar-se en regions tan allunyades com Arequipa, Huancavelica i Áncash. Fa pocs dies explicàvem per què els terratrèmols de Granada no tenen res a veure amb el vulcanisme. Al Perú, en canvi, la resposta és l’oposada: allà, sismicitat i volcans són cara i creu del mateix procés geològic.
Què ha passat exactament al Perú?
Segons l’Instituto Geofísico del Perú (IGP), el sisme es va originar a una profunditat d’uns 108 quilòmetres, cosa que el classifica com un terratrèmol de profunditat intermèdia. En els dies posteriors, la mateixa zona del sud peruà —Arequipa, Puno, Moquegua, Junín i Ayacucho— ha continuat registrant rèpliques i sismes menors, d’entre magnitud 3 i 4.
Una profunditat de més de 100 quilòmetres és massa gran perquè l’origen sigui una falla superficial qualsevol: aquest tipus de sismes es produeix dins la mateixa placa oceànica que s’enfonsa sota el continent, en un procés que també és, en última instància, el responsable dels volcans andins.
La subducció de la placa de Nazca: el motor que ho explica tot
El Perú se situa sobre una de les zones de subducció més actives del planeta: la placa de Nazca, oceànica, s’enfonsa sota la placa Sud-americana, continental, a un ritme d’uns 7-8 centímetres l’any. Aquest procés genera dos fenòmens que semblen independents però comparteixen el mateix origen.
D’una banda, la fricció entre les dues plaques al llarg de centenars de quilòmetres de profunditat genera terratrèmols —tant a la interfície de contacte com dins la mateixa placa que s’enfonsa, que és exactament el que sembla haver passat el 20 d’agost. De l’altra, a mesura que la placa de Nazca baixa cap al mantell, allibera aigua que fa disminuir el punt de fusió de la roca del voltant, generant el magma que alimenta la cadena volcànica dels Andes. Terratrèmols i volcans, doncs, són dues conseqüències del mateix motor geològic.
Per què aquest sisme concret no és “volcànic”, però hi està relacionat
Convé no confondre els termes: aquest terratrèmol no ha estat causat pel moviment de magma sota un volcà concret —no hi ha senyals de res semblant en cap dels volcans de la zona. És un sisme tectònic d’interfície o intraplaca, generat per la fricció mecànica de la subducció. La diferència amb Granada és que, al Perú, aquesta mateixa subducció que trenca la roca i genera terratrèmols és també la que, uns quants quilòmetres més amunt, alimenta els volcans actius de la regió. A Granada no hi ha subducció activa ni fusió de mantell associada: només compressió entre blocs continentals, sense producció de magma.
Els volcans del sud del Perú: Sabancaya, Ubinas i el Misti
La regió sacsejada pel sisme és, precisament, una de les més volcàniques del país. El Sabancaya, a la regió d’Arequipa, és un dels volcans més actius d’Amèrica del Sud, amb emissions de cendra gairebé constants des de fa anys. L’Ubinas, també a Arequipa, està considerat el volcà històricament més actiu del Perú, amb desenes d’erupcions documentades des del segle XVI. I dominant la mateixa ciutat d’Arequipa hi ha el Misti, un estratovolcà de gairebé 5.822 metres que, tot i estar en repòs, es manté sota vigilància constant per la seva proximitat a més d’un milió de persones.
Cap d’aquests volcans ha mostrat senyals d’activitat anòmala arran del terratrèmol, i no hi ha cap indici científic que un sisme de subducció d’aquest tipus vagi a “despertar” un volcà concret a curt termini. El que sí que és cert és que comparteixen el mateix sistema geològic de fons.
Granada vs. Perú: dues cares de la tectònica de plaques
La comparació és útil per entendre que no totes les fronteres de plaques es comporten igual. A Granada, la col·lisió entre la placa euroasiàtica i la de Nubia és bàsicament compressiva i continental: aixeca muntanyes i trenca falles, però no genera prou fusió de mantell per crear volcans. Al Perú, la subducció d’una placa oceànica —més freda, densa i carregada d’aigua— sota un continent és la recepta clàssica que produeix tant terratrèmols profunds com arcs volcànics sencers, com els Andes o el mateix Cinturó de Foc del Pacífic.
Preguntes freqüents
Pot aquest terratrèmol provocar una erupció al Sabancaya o a l’Ubinas?
No hi ha cap evidència que ho indiqui. Els volcanòlegs no han detectat canvis d’activitat en aquests volcans arran del sisme. La relació entre subducció, terratrèmols i volcanisme és a escala geològica —milers o milions d’anys—, no un mecanisme de causa-efecte immediat entre un sisme concret i una erupció concreta.
Per què el terratrèmol es va sentir a llocs tan allunyats com Áncash?
Perquè es va originar a gran profunditat (uns 108 km). Els sismes profunds solen sentir-se en àrees més àmplies i amb menys danys locals que els sismes superficials de la mateixa magnitud, ja que l’energia es dissipa per un volum més gran de roca abans d’arribar a la superfície.
Totes les zones de subducció generen volcans?
La majoria sí, com el Perú, Xile, Indonèsia o el Japó, però no totes amb la mateixa intensitat: depèn de factors com la velocitat de subducció, l’angle amb què la placa s’enfonsa i la quantitat d’aigua que porta. Algunes zones de subducció, com la de Cascàdia (Estats Units), generen volcans molt més espaiats i menys frequents que els Andes.
El terratrèmol del 20 d’agost és, en definitiva, un recordatori que al Perú la terra trontolla i escup lava pel mateix motiu de fons. Granada i el Perú comparteixen paraula —terratrèmol— però no pas la mateixa geologia.