El 26 d’agost de 2026, un bloc de gel i roca desprès des d’uns 5.200 metres d’altitud es va precipitar en una vall del Himàlaia, entre el Nepal i el Tibet, i es va transformar en una allau de fang, pedres i arbres que va baixar pels rius Bhote Koshi i Trishuli. A la zona de Galchhi, l’aigua va pujar fins a nou metres en només 30 minuts. El balanç, encara provisional, parla de centenars de morts i més d’un miler de persones desaparegudes.
Les imatges —cases arrossegades, ponts trencats, un riu de fang engolint-ho tot— són gairebé idèntiques a les d’un desastre volcànic clàssic. I, tanmateix, no hi ha cap volcà a centenars de quilòmetres d’aquesta vall. Aquí t’expliquem per què el col·lapse del Nepal no té res a veure amb el vulcanisme, i com és realment un lahar —l’equivalent volcànic d’aquest mateix malson— quan sí que hi intervé un volcà.
Què va passar exactament al Nepal
Segons la informació disponible fins ara, un enorme volum de gel i roca es va desprendre d’un penya-segat glacial d’alta muntanya i va caure en caiguda lliure fins al fons de la vall. En l’impacte, es va convertir en un corrent de detritus que va anar arrossegant tot el que trobava al seu pas —roques, sediments, arbres— fins a convertir-se en una massa capaç de tombar ponts i edificis sencers. Els primers informes van apuntar a un terratrèmol com a origen, però l’USGS (Servei Geològic dels Estats Units) va aclarir que el senyal sísmic registrat no era la causa, sinó la conseqüència: el mateix impacte del col·lapse de gel i roca contra la vall és el que va generar les vibracions detectades.
Per què no és un fenomen volcànic
El Himàlaia no és una zona volcànica: es va formar —i encara creix— per la col·lisió directa entre la placa índia i la placa eurasiàtica, un procés que aixeca muntanyes però que no genera magma ni erupcions. És a dir, geològicament és tot el contrari d’una zona de subducció com el Cinturó de Foc del Pacífic, on una placa s’enfonsa sota una altra i genera el magma que alimenta els volcans.
El desencadenant del col·lapse al Nepal va ser, doncs, purament gravitatori i tèrmic: un penya-segat de gel penjant que, afeblit probablement pel desglaç accelerat per l’escalfament global, va perdre l’adherència a la roca i es va desprendre. No hi va intervenir cap magma, cap escalfor volcànica ni cap erupció. El resultat visual —una allau de fang que arrasa una vall— és similar al d’un desastre volcànic, però la causa és completament diferent.
Què és realment un lahar volcànic
Un lahar és una allau de fang, roca i aigua que es forma quan un volcà cobert de neu o gel entra en erupció. La calor del magma, dels piroclastes o dels gasos volcànics fon de manera sobtada grans quantitats de neu i glaç al cim del volcà; aquesta aigua es barreja amb cendra i roca solta pels vessants i baixa muntanya avall a velocitats que poden superar els 50 km/h, amb la consistència del formigó fresc.
A diferència del col·lapse del Nepal, en un lahar sí que hi ha una font de calor volcànica que actua com a detonant: no cal que hi hagi una erupció explosiva grossa, n’hi ha prou que el volcà escalfi prou de pressa el gel que té al damunt.
Casos reals: quan un volcà i un glaciar xoquen
El cas més tràgic de la història és el del Nevado del Ruiz, a Colòmbia. El 13 de novembre de 1985, una erupció relativament petita del volcà va fondre part del seu casquet glacial. El lahar resultant va recórrer més de 60 km i va sepultar la ciutat d’Armero mentre la gent dormia, matant més de 23.000 persones —una de les catàstrofes volcàniques més mortíferes del segle XX, causada per una erupció que, per si sola, no hauria estat especialment destructiva.
A Islàndia, el fenomen rep un nom propi: jökulhlaup (literalment, «esclat de glacera»), i es fa servir tant per a inundacions d’origen volcànic com per esclats de llacs subglacials sense erupció. El cas més conegut és el de l’Eyjafjallajökull, el 2010: abans que el núvol de cendra paralitzés l’espai aeri europeu, l’erupció ja havia fos part del glaciar que cobreix el volcà i havia provocat inundacions sobtades que van obligar a evacuar centenars de persones i van tallar la carretera principal del sud d’Islàndia.
Als Estats Units, el Mount Rainier és vigilat de prop precisament per aquest motiu: no és el seu historial eruptiu el que més preocupa els vulcanòlegs, sinó l’enorme massa de glaceres que corona el volcà i que, en cas d’erupció, generaria lahars capaços d’arribar a l’àrea metropolitana de Seattle-Tacoma en poques hores.
Per què val la pena saber diferenciar-ho
No es tracta de restar gravetat al que ha viscut el Nepal —al contrari: els col·lapses glacials per desglaç accelerat són un risc creixent, documentat des de fa anys a l’Himàlaia i als Andes, i vinculat directament a l’escalfament global. Però confondre’l amb un fenomen volcànic porta a treure’n les conclusions equivocades: la resposta davant d’un penya-segat de gel inestable (monitoratge glaciològic, alertes de desglaç) és molt diferent de la resposta davant d’un volcà amb glaç al cim (vigilància sísmica i tèrmica del propi volcà). Saber quin dels dos fenòmens tens al davant és el primer pas per protegir-te’n.
FAQ
Què és un lahar volcànic?
Una allau de fang, cendra, roca i aigua que es forma quan la calor d’una erupció fon de manera sobtada la neu o el glaç que cobreix un volcà. Pot baixar per la muntanya a més de 50 km/h i solidificar-se com formigó.
El col·lapse glacial del Nepal té relació amb algun volcà?
No. El Himàlaia és una serralada formada per la col·lisió de plaques continentals, sense vulcanisme actiu. El col·lapse del 26 d’agost de 2026 va tenir un origen gravitatori i tèrmic (desglaç), no volcànic.
Quin és el lahar més mortífer de la història?
El de l’erupció del Nevado del Ruiz (Colòmbia) el 1985, que va sepultar la ciutat d’Armero i va matar més de 23.000 persones, tot i que l’erupció en si va ser relativament petita.
Fonts: USGS, Global Volcanism Program (Smithsonian), Al Jazeera, France 24, NBC News.