Els volcans i la música tenen més punts de contacte del que sembla. El Vesuvi ha protagonitzat òperes i cançons populars, Pompeia ha estat escenari d’alguns dels concerts més recordats del rock, a Islàndia la música conviu amb un paisatge nascut del foc i, als laboratoris, els científics «escolten» els volcans convertint en so vibracions que l’oïda humana no pot percebre. Fem un recorregut per aquesta relació, des del segle XIX fins avui.
Una òpera que acaba en erupció i una revolució
Una de les primeres grans obres musicals amb un volcà protagonista és La muta di Portici (en francès, La Muette de Portici), l’òpera de Daniel Auber estrenada a París el 1828. L’argument se situa a Nàpols, durant la revolta de Masaniello del 1647, i acaba de manera espectacular: el Vesuvi entra en erupció mentre la protagonista, Fenella, es llança a la lava.
L’òpera va tenir una conseqüència inesperada. El 1830, una representació a Brussel·les va encendre els ànims del públic, que va sortir al carrer i va iniciar els aldarulls que van portar a la independència de Bèlgica. Pocs volcans, ni tan sols d’escenari, poden dir que han contribuït a fundar un país.
«Funiculì, funiculà»: la cançó del funicular del Vesuvi
Si hi ha una cançó que tothom ha sentit alguna vegada, és «Funiculì, funiculà». El que poca gent sap és que es va escriure el 1880, amb música de Luigi Denza i lletra de Peppino Turco, per celebrar la inauguració del funicular que pujava fins al cràter del Vesuvi.
El funicular era una atracció turística de primer ordre, però l’erupció del 1944 el va deixar fora de servei i no es va tornar a construir. La cançó, en canvi, s’ha convertit en un dels himnes de la música napolitana. Si vols conèixer millor el volcà, tens la nostra guia sobre el Vesuvi i Pompeia.
Pompeia, escenari de rock
La ciutat que el Vesuvi va sepultar l’any 79 és també un escenari musical llegendari. El 1971, Pink Floyd hi va filmar Live at Pompeii, un concert sense públic a l’amfiteatre romà, envoltat de ruïnes i amb el volcà al fons. La pel·lícula es va convertir en una obra de culte.
Anys després, el 2016, David Gilmour va tornar a l’amfiteatre per oferir-hi dos concerts, aquesta vegada amb públic, els primers d’aquest tipus des de l’antiguitat en aquell espai. Des d’aleshores, Pompeia ha acollit altres concerts i festivals.
Islàndia: música en un país volcànic
Islàndia té una de les escenes musicals més conegudes del món en proporció a la seva població, i és inevitable que el paisatge volcànic s’hi reflecteixi:
- Björk ha treballat sovint amb imatges de la naturalesa islandesa. A Mutual Core, del projecte Biophilia (2011), fa servir el moviment de les plaques tectòniques com a metàfora d’una relació.
- Sigur Rós va filmar el documental Heima (2007) fent concerts en llocs de tota Islàndia, amb paisatges de lava, glaceres i cascades.
- La sala de concerts Harpa, a Reykjavík, té una façana de vidre inspirada en les columnes basàltiques, una forma que es crea quan la lava es refreda lentament.
- A les illes Vestmann, el festival Þjóðhátíð se celebra cada estiu a Herjólfsdalur, una vall formada per un antic cràter volcànic. És l’arxipèlag on el 1973 la lava va estar a punt d’engolir el port de Heimaey.
Si vols saber per què l’illa és tan volcànica, llegeix Islàndia: el país que neix cada dia.
Cants a Pele: la música volcànica de Hawaii
A Hawaii, la relació entre música i volcans és molt anterior a qualsevol escenari modern. La tradició hawaiana inclou cants (oli) i danses (hula) dedicats a Pele, la deessa dels volcans, que segons la tradició habita el cràter Halemaʻumaʻu del Kilauea. Moltes d’aquestes peces expliquen erupcions, viatges de Pele entre illes i el naixement de noves terres, i es continuen interpretant en cerimònies i festivals. És un exemple de com la música ha servit per transmetre coneixement sobre el territori durant generacions. En parlem més a els volcans en la mitologia.
Cançons pop amb volcans
La música popular també ha recorregut als volcans com a metàfora de passió, explosió o perill:
- «Volcano» de Jimmy Buffett (1979), una cançó desenfadada ambientada al Carib.
- «Volcano» de Damien Rice (2002), on el volcà és una metàfora emocional.
El volcà és un recurs literari fàcil d’entendre: calma aparent, pressió creixent i un final inevitable.
Els volcans també sonen: infrasons i sonificació
Els volcans emeten sons que no podem sentir. Moltes explosions i emissions de gas produeixen infrasons, ones sonores de freqüència inferior a 20 hertzs, per sota del llindar de l’oïda humana. Els vulcanòlegs fan servir xarxes de micròfons especials per enregistrar-los, perquè ajuden a detectar explosions fins i tot quan el volcà està tapat per núvols o quan és de nit.
Quan aquests enregistraments, o els del tremolor sísmic, s’acceleren, les freqüències pugen fins al rang audible. És el que s’anomena sonificació. El resultat són sons greus, pulsants o xiulants que diversos grups de recerca han publicat amb finalitats científiques i divulgatives. Alguns artistes sonors i compositors els han incorporat en obres experimentals.
Preguntes freqüents
Quina és l’òpera més famosa amb un volcà?
La muta di Portici, d’Auber (1828), que acaba amb una erupció del Vesuvi i que va tenir un paper en la revolució belga del 1830.
És cert que «Funiculì, funiculà» parla del Vesuvi?
Sí. Es va compondre el 1880 per celebrar el funicular que pujava al cràter del volcà.
Es pot sentir un volcà?
Una part, sí: explosions, desgasificacions i esllavissades. Però molta de l’energia acústica és en forma d’infrasons, que només es poden sentir si els enregistraments s’acceleren.
Fonts: Istituto Nazionale di Geofisica e Vulcanologia (INGV); USGS Volcano Hazards Program; Parc Arqueològic de Pompeia; Hawaiʻi Volcanoes National Park.