No tots els volcans s’assemblen. Alguns tenen la silueta cònica perfecta de postal; d’altres són tan amples i plans que costa reconèixer-los com a volcans; i n’hi ha que ni tan sols sobresurten del terreny. La forma d’un volcà no és casual: depèn sobretot de la composició del magma que l’alimenta. Aquesta és la classificació completa, amb exemples reals de cadascun.
Per què hi ha tipus diferents de volcans
Abans dels tipus, cal entendre la variable que ho decideix gairebé tot: la viscositat del magma, és a dir, com de fluid o espès és.
Un magma basàltic és pobre en sílice, molt calent i molt fluid: s’escampa lluny abans de solidificar-se i deixa escapar els gasos amb facilitat, de manera que genera erupcions relativament tranquil·les i edificis amples i baixos. Un magma riolític o andesític és ric en sílice i molt viscós: es mou amb dificultat, reté els gasos fins que la pressió els allibera de cop, i produeix erupcions explosives i edificis més abruptes.
Amb aquesta idea al cap, la resta de la classificació s’entén sola.
Estratovolcà (o volcà compost)
És el volcà arquetípic: con alt, vessants pronunciats i perfil elegant. Es construeix per l’acumulació alternada de capes de lava solidificada i de material piroclàstic —cendra, lapil·li, bombes—, i d’aquí ve el nom d’«estrato», per aquesta estructura en estrats superposats.
Els alimenta un magma viscós, de manera que solen protagonitzar les erupcions més explosives i perilloses del planeta. També són els responsables de la majoria de catàstrofes volcàniques històriques.
Exemples: el Fuji (Japó), el Vesuvi (Itàlia), el Teide (Canàries), el Mont Fuji, el Mayon (Filipines) o el Mont Saint Helens (Estats Units).
Volcà en escut
Si l’estratovolcà és un con, el volcà en escut és gairebé un plat del revés: molt ample i de pendent suau, format per colades successives de lava basàltica molt fluida que s’escampen a grans distàncies abans de solidificar-se.
Tot i el perfil discret, són els volcans més grans del planeta en volum. Les seves erupcions solen ser efusives —lava que raja— més que no pas explosives, cosa que les fa espectaculars però generalment menys letals.
Exemples: el Mauna Loa i el Kilauea (Hawaii), i els volcans d’Islàndia com el Skjaldbreiður, que literalment vol dir «escut ample».
Con de cendra (o con piroclàstic)
Són els volcans més petits i més abundants del món. Es formen ràpidament —de vegades en setmanes o mesos— per l’acumulació de fragments piroclàstics expulsats per una única fase eruptiva, que cauen al voltant de la boca i formen un con simètric amb un cràter al cim.
Solen ser monogenètics: erupcionen una sola vegada i després s’apaguen per sempre. Rarament superen els 300 metres d’alçada.
Exemples: bona part dels volcans de la Garrotxa, com el Croscat —el con de cendra més gran de la Península Ibèrica— o el Montsacopa, i el Parícutin (Mèxic), que va néixer literalment en un camp de blat de moro el 1943.
Caldera volcànica
Una caldera no és ben bé un tipus d’edifici, sinó el resultat d’un col·lapse. Quan una erupció buida ràpidament la cambra magmàtica, el sostre queda sense suport i s’enfonsa, deixant una gran depressió que pot fer diversos quilòmetres de diàmetre.
Amb el temps, moltes calderes s’omplen d’aigua i formen llacs. Les més grans corresponen als anomenats supervolcans.
Exemples: Santorini (Grècia), els Camps Flegreus (Itàlia), Yellowstone (Estats Units) o la caldera de Taupo (Nova Zelanda).
Volcà fissural
No tots els volcans tenen una boca circular. En els volcans fissurals, la lava surt al llarg d’una esquerda allargada a la superfície, de vegades de quilòmetres de longitud, sense construir un con central definit.
Són típics de zones on l’escorça s’està estirant i separant, com les dorsals oceàniques o els rifts continentals. Poden emetre volums enormes de lava en poc temps.
Exemples: el Laki (Islàndia), l’erupció del qual el 1783 va tenir conseqüències climàtiques a tot Europa, o el sistema de Holuhraun, també a Islàndia.
Volcà submarí
La majoria de l’activitat volcànica del planeta passa sota l’aigua, sense que ningú se n’adoni. Els volcans submarins es concentren sobretot al llarg de les dorsals oceàniques, on es crea nova escorça de manera contínua.
Quan un volcà submarí creix prou per emergir, pot arribar a formar una illa nova. La pressió de l’aigua condiciona molt el seu comportament: a grans profunditats impedeix les explosions, mentre que a poca fondària el contacte entre magma i aigua pot generar erupcions especialment violentes.
Exemples: el Tagoro (El Hierro, Canàries), sorgit de l’erupció submarina de 2011-2012, o el Surtsey (Islàndia), que va emergir el 1963 i va crear una illa completament nova.
Domo de lava
Quan el magma és tan viscós que gairebé no pot fluir, s’acumula damunt mateix de la boca de sortida i forma una massa arrodonida i escarpada: un domo.
Són estructures inestables i perilloses: quan un domo col·lapsa, pot generar corrents piroclàstics, avalanxes de gas i fragments incandescents que baixen a gran velocitat i són una de les causes de mortalitat volcànica més freqüents.
Exemples: el domo del Mont Saint Helens després de l’erupció de 1980, o els de la Soufrière Hills (Montserrat, Carib).
Taula resum
| Tipus | Magma | Forma | Erupció | Exemples |
|---|---|---|---|---|
| Estratovolcà | Viscós (ric en sílice) | Con alt i pendent | Explosiu | Fuji, Vesuvi, Teide |
| Volcà en escut | Fluid (basàltic) | Ample i baix | Efusiu | Mauna Loa, Kilauea |
| Con de cendra | Variable | Con petit i simètric | Moderat, sovint únic | Croscat, Montsacopa |
| Caldera | Molt viscós | Depressió per col·lapse | Molt explosiu | Santorini, Yellowstone |
| Fissural | Fluid (basàltic) | Esquerda allargada | Efusiu, gran volum | Laki, Holuhraun |
| Submarí | Variable | Con sota l’aigua | Depèn de la fondària | Tagoro, Surtsey |
| Domo de lava | Extremament viscós | Massa arrodonida | Col·lapse i piroclastes | Soufrière Hills |
Preguntes freqüents
Quants tipus de volcans hi ha?
Depèn del criteri de classificació. Segons la forma de l’edifici volcànic, se’n solen distingir set principals: estratovolcà, volcà en escut, con de cendra, caldera, volcà fissural, volcà submarí i domo de lava. També es poden classificar per tipus d’erupció o per estat d’activitat.
Quin és el tipus de volcà més perillós?
En general, els estratovolcans i les calderes, perquè els alimenta magma viscós que reté els gasos i genera erupcions explosives. Els volcans en escut, tot i ser els més grans, solen produir erupcions efusives molt menys letals.
Quin tipus de volcans hi ha a la Garrotxa?
Predominen els cons de cendra, com el Croscat o el Montsacopa, típics d’un camp volcànic monogenètic: cada volcà va erupcionar una sola vegada i després es va apagar. També hi ha cràters d’explosió freatomagmàtica, formats pel contacte entre magma i aigua subterrània.
Un mateix volcà pot canviar de tipus?
La classificació descriu la forma dominant, però un mateix edifici pot combinar-ne diverses. Un estratovolcà pot tenir cons de cendra adventicis als flancs, i pot acabar formant una caldera si una erupció prou gran buida la cambra magmàtica i el cim col·lapsa.
Si vols aprofundir en l’anatomia interna d’un volcà, consulta les parts d’un volcà amb esquema, i per veure com es comporten segons el tipus d’erupció, mira els tipus d’erupcions volcàniques.