Un equip de vulcanòlegs pot saber, amb força seguretat, que un volcà s’està preparant per entrar en erupció. Però convertir aquest coneixement en una decisió d’evacuació, i aconseguir que milers de persones l’entenguin i la segueixin, és un repte que va molt més enllà de la ciència. La comunicació del risc volcànic combina vulcanologia, psicologia, gestió d’emergències i periodisme. La història mostra que pot marcar la diferència entre una evacuació exemplar i una tragèdia.
Per què és tan difícil comunicar el risc
- La incertesa: els científics poden dir que la probabilitat d’erupció augmenta, però rarament poden dir quan, on ni com de gran serà.
- La percepció del risc: tendim a subestimar els perills que coneixem de sempre. El volcà que es veu des de casa fa segles que és «tranquil», fins que deixa de ser-ho.
- El cost de l’evacuació: marxar de casa vol dir deixar la feina, el bestiar o les collites. Si l’erupció no arriba, la gent perd confiança en el següent avís.
- La desconfiança: si la població no confia en les autoritats o en els científics, els missatges no funcionen.
- Diversos portaveus: científics, polítics, mitjans i xarxes socials poden donar missatges contradictoris.
Armero (1985): el cost de no escoltar
El 13 de novembre de 1985, una erupció relativament petita del Nevado del Ruiz, a Colòmbia, va fondre part de la glacera del cim i va generar lahars, fluxos de fang i roca que van baixar per les valls. Hores després, un d’aquests fluxos va arrasar la ciutat d’Armero i va matar més de 20.000 persones.
La tragèdia no va ser imprevisible. Setmanes abans s’havia publicat un mapa de perills que situava Armero en zona de risc de lahars. Però els avisos no es van traduir en una ordre d’evacuació a temps: hi va haver dubtes, missatges tranquil·litzadors, falta de coordinació i problemes de comunicació la mateixa nit de l’erupció. Armero es va convertir en l’exemple del que cal evitar. En parlem a el Nevado del Ruiz.
Pinatubo (1991): un èxit de comunicació
Sis anys després, a les Filipines, el Pinatubo va començar a donar senyals després de segles de silenci. Científics de l’institut filipí de vulcanologia (PHIVOLCS) i del Servei Geològic dels EUA van muntar una xarxa de vigilància d’urgència. Entre les claus del seu èxit:
- Un sistema d’alerta senzill de cinc nivells, fàcil d’entendre.
- Mapes de perill clars.
- Material audiovisual: es va mostrar a autoritats i militars un vídeo dels vulcanòlegs Maurice i Katia Krafft que ensenyava què fan els fluxos piroclàstics i els lahars. Veure-ho va convèncer molts responsables que el perill era real.
- Actualitzacions regulars i coordinació entre científics i protecció civil.
Desenes de milers de persones van ser evacuades abans de l’erupció culminant del 15 de juny, una de les més grans del segle XX. Es calcula que es van salvar milers de vides.
La Palma (2021): l’erupció de les xarxes socials
L’erupció de La Palma va ser la primera gran crisi volcànica a Espanya en l’era de les xarxes socials. Els organismes científics i de protecció civil van informar constantment amb dades, mapes, vídeos i rodes de premsa diàries. La població va rebre informació abundant i, en general, les evacuacions es van fer de manera ordenada.
Però també hi va haver desinformació: rumors sobre un suposat «megatsunami» que arrasaria l’Atlàntic, teories conspiratives i vídeos falsos. Aquests rumors obliguen els científics a dedicar temps a desmentir-los. Una lliçó clara: cal estar presents on s’informa la gent, amb missatges comprensibles i ràpids. Més informació a l’erupció de la Cumbre Vieja.
Bones pràctiques en comunicació del risc
- Preparar abans de la crisi: la població ha de conèixer els perills i els plans d’evacuació quan el volcà està tranquil.
- Un portaveu clar i coordinat: evitar missatges contradictoris entre institucions.
- Parlar de la incertesa amb honestedat: explicar què se sap i què no, sense amagar dubtes però sense crear pànic.
- Fer servir escales d’alerta senzilles, com els semàfors de colors.
- Donar instruccions concretes: què fer, on anar, què portar.
- Escoltar la comunitat: entendre les seves prioritats i preocupacions, com el bestiar, les cases o la gent gran.
- Aprendre de cada crisi i revisar els protocols.
I la ciutadania, què pot fer?
- Informar-se abans, a través dels plans de protecció civil del seu territori.
- Seguir només fonts oficials durant una emergència.
- No compartir rumors ni vídeos sense verificar.
- Tenir una motxilla d’emergència i conèixer les rutes d’evacuació si es viu en una zona de risc. Tens una guia a pla d’emergència davant una erupció volcànica.
Preguntes freqüents
Com puc saber si hi ha risc volcànic a la meva zona?
A Espanya, l’Instituto Geográfico Nacional publica la sismicitat i la informació volcànica en temps real, i els plans de protecció civil defineixen les zones i els nivells d’alerta. A Catalunya, el pla VOLCANCAT estableix com es gestionaria el risc volcànic.
Rebré una alerta al mòbil si hi ha una emergència?
A Espanya existeix el sistema ES-Alert, que envia avisos a tots els mòbils d’una zona determinada en cas d’emergència greu.
Per què hi ha gent que no evacua quan li ho diuen?
Per desconfiança, per por de perdre la casa o la feina, per vincles amb el lloc, per falsos avisos anteriors o per dificultats pràctiques. Una bona comunicació ha de tenir en compte totes aquestes raons.
Fonts: USGS Volcano Hazards Program; PHIVOLCS; Instituto Geográfico Nacional (IGN); Protecció Civil de la Generalitat de Catalunya; Newhall i Punongbayan (1996), «Fire and Mud: Eruptions and Lahars of Mount Pinatubo».