El 15 de juny de 1991, el volcà Pinatubo, a l’illa de Luzón (Filipines), va protagonitzar la segona erupció més gran del segle XX (només superada pel Novarupta del 1912). Va injectar tant diòxid de sofre a l’estratosfera que va refredar la temperatura mitjana de tot el planeta uns 0,5 graus durant gairebé dos anys. Però el Pinatubo és sobretot recordat per un motiu esperançador: gràcies a un monitoratge exemplar i a una evacuació massiva a temps, es van salvar desenes de milers de vides en una de les erupcions més grans de la història moderna. És la demostració que la vulcanologia salva vides.
Un volcà «oblidat» que va despertar
Abans del 1991, el Pinatubo era un volcà poc conegut, cobert de vegetació i considerat adormit: no havia tingut cap erupció en uns 500 anys. Al seu voltant vivien centenars de milers de persones, i fins i tot hi havia una gran base aèria nord-americana (Clark Air Base) a pocs quilòmetres.
L’abril de 1991, una sèrie de petites explosions de vapor i terratrèmols van alertar les autoritats. Un equip conjunt de l’Institut de Vulcanologia filipí (PHIVOLCS) i de l’USGS nord-americà es va desplaçar per estudiar el volcà a contrarellotge: van instal·lar sismòmetres i van reconstruir la història eruptiva del Pinatubo per calibrar el perill.
L’evacuació que va salvar desenes de milers de vides
L’equip científic va concloure que el Pinatubo es preparava per a una erupció molt gran. Amb aquesta informació, van convèncer les autoritats d’ordenar evacuacions massives progressives en els dies previs, ampliant el radi a mesura que creixien els senyals. En total es van evacuar unes 60.000-80.000 persones.
El 15 de juny, el Pinatubo va explotar amb tota la seva força (VEI 6). La catàstrofe es va veure agreujada perquè va coincidir amb el tifó Yunya, que va convertir la cendra en fang pesant que va enfonsar sostres. Tot i la magnitud, el nombre de morts (unes 850, moltes per malalties als camps de refugiats i lahars posteriors) va ser incomparablement més baix del que hauria estat sense l’evacuació. Es considera un dels grans èxits de la vulcanologia moderna.
L’impacte climàtic global: un planeta més fred
El Pinatubo va injectar uns 20 milions de tones de diòxid de sofre a l’estratosfera. Allí, el SO₂ es va transformar en un vel d’aerosols de sulfat que va envoltar el planeta i va reflectir part de la llum solar de tornada a l’espai.
El resultat: la temperatura mitjana global va baixar uns 0,5 graus durant el 1991-1993. Va ser un experiment natural a escala planetària que va donar als científics dades valuosíssimes sobre com els volcans afecten el clima, i que avui s’estudia en el context dels debats sobre la geoenginyeria solar.
El llegat del Pinatubo: els lahars i la vulcanologia moderna
El perill del Pinatubo no va acabar amb l’erupció. Durant anys, les pluges dels monsons van remobilitzar els enormes dipòsits de cendra dels pendents, generant lahars (allaus de fang volcànic) que van seguir destruint pobles i camps molt després del 1991, causant més desplaçats que la mateixa erupció.
El cas Pinatubo va transformar la vulcanologia aplicada: va demostrar el valor del monitoratge ràpid, de la cooperació internacional i de la comunicació del risc. El vídeo didàctic que els científics van mostrar a les comunitats per explicar el perill dels fluxos piroclàstics es considera un model de comunicació que va salvar vides directament.
Preguntes freqüents
Què va passar amb el volcà Pinatubo el 1991?
El 15 de juny de 1991 va protagonitzar la segona erupció més gran del segle XX (VEI 6), a l’illa de Luzón, Filipines. Gràcies a un monitoratge exemplar i a l’evacuació de desenes de milers de persones, es van salvar moltes vides. Va injectar tant sofre a l’atmosfera que va refredar el planeta.
Quant va refredar el planeta el Pinatubo?
L’erupció va injectar uns 20 milions de tones de diòxid de sofre a l’estratosfera, formant un vel d’aerosols que va reflectir la llum solar. Això va fer baixar la temperatura mitjana global uns 0,5 graus durant gairebé dos anys (1991-1993).
Per què el Pinatubo es considera un èxit de la vulcanologia?
Perquè, malgrat ser una de les erupcions més grans del segle XX, el monitoratge científic ràpid (PHIVOLCS i USGS) va permetre evacuar desenes de milers de persones a temps, reduint enormement el nombre de morts. És un exemple de com la ciència i la comunicació del risc salven vides.
Què són els lahars del Pinatubo?
Són allaus de fang volcànic que es van formar durant anys després de l’erupció, quan les pluges dels monsons remobilitzaven els enormes dipòsits de cendra dels pendents. Van seguir destruint pobles molt després del 1991 i van causar més desplaçats que la mateixa erupció.